3.5.2003o Ospitau de Vielha 1650 m. 13:20 h.
o Refugi de Mülleres 2360 m. 17:20 h.
Són les vuit i marxem en dos cotxes cap al Ospitau de Vielha a la Ribagorça. En el primer cotxe viatgen el David, la Neus i el Papi. Al segon el Xavi, la Cristina, el Jordi i el Ivan.
Cap a la una del migdia ja estem al Ospitau de Vielha (1650 m.). La Botifarra que hem esmorzat ens a passat factura durant tota la meitat del viatge, massa oli del “extra verge summun”.
Ens canviem i comencem a caminar cap a la 13:20 h. El dia es radiant, amb un sol esplèndid.
Comencem a caminar per la Pleta de Mülleres. El camí es ample i fressat, ¡ja es nota la primavera!, les flors adornen tots els racons i l’aigua, procedent del desglaç, flueix i brolla per tot arreu. Creuem el riu de Mülleres diverses vegades, saltant de pedra en pedra i patint per no caure a l’aigua amb tots els trastos.
A l’horitzó els cims ja ens esperen amb les seves neus que encara aguanten l’atac del sol, persistent i diari.
Comencem a trepitjar neu, el grup es solidaritza amb les meves botes i els meus peus i decidim de variar la traça ja oberta, per trepitjar la mínima neu possible, ¡¡salvat!!
Arriben a la Pleta Naua, on es suposa que hi ha una cabana i una font......, ni rastre. Ja son poques les roques que afloren per sota la neu. Caminem un rere l’altre, trepitjant cadascun la petjada que deixa el company de davant. La neu es molt humida i el sol no para d’atacar-la amb els seus raigs.
Cap a les quatre parem a dinar en unes roques. L’entrepà de formatge aquí dalt es un delicatessem. Les vistes son indescriptibles, el massís dels Bessiberris sens mostra desafiant amb tota la seva cresta, es preciós. Alguna marmota es creua al nostre camí, suposo que per saludar-nos, no veuran a molta gent per aquestes contrades.
De sobte diu la Neus: ¡¡allà baix puja més gent, ens hem de fotre canya per agafar puesto al refugi!! Dit i fet, amb l’estómac ple i sense reposar el menjar, ens carreguem les motxilles i arrenquem fotent espurnes. Portem tendes, però si es pot dormirem al refugi.
Cap a les 17:20 h. Arribem al refugi de Mülleres (2360 m.), no hi ha ningú. La ferum que fot a dins d’aquesta llauna es asfixiant. El refugi es troba mig enterrat a la neu i l’interior d’aquest no passaria una inspecció de sanitat.
Després d’una votació conjunta decidim de que es millor aguantar la nit a dins del refugi, que muntar la tenda i arriscar-nos a passar fred. Aquest refugi sembla una caseta dels treballadors d’obres públiques.
Preparem el catre i sortim a fora a prendre el sol. S’està de conya, fem bromes i ens ho passem d’allò mes be. “Que momentos” que diria el nostre heroi el David Papiol.
Arriben els que pujaven a la llunyania, son cinc catalans i amb aquestos ja hem omplert totes les places, 12.
Cap a les 19:30 h. ja estem sopant, alguns sense cap gana. El sol comença a desaparèixer per l’horitzó i les ombres s’allarguen. Al fons el massís dels Bessiberris encara continua il·luminat, com si fos un privilegiat.
Després de sopar fem la xerradeta i també petem de riure una bona estona. Cap a les nou el personal ja te ganes d’esmunyir-se al sac.
Ara mateix mentre estic dins del meu sac, fotent aquestes línies i escoltant les respiracions profundes dels que ja dormen m’acabo de donar un bon ensurt. Acaben d’arribar una parella de francesos buscant “le somiere” però en vistes de “l’aforo” li fem entendre que “xicotet ¡¡¡cuerpo a tierra!! o duermes en la nieve”
Demà ens llevarem a les 05:00 h. i cap al Tuc de Mülleres
4.5.2003
o Refugi Tuc de Mülleres 2360 m. 07:00 h.
o Coret de Mülleres 2936 m.
o Tuc de Mülleres 3010 m. 09:15 h.
o Refugi de Mülleres 2360 m.
Ospitau de Vielha 1650 m. 14:00 h.
El soroll del Papi saltant de la llitera per sortir a pixar, ens desperta a uns quants. Son les 05:30 h. aquesta nit han estat pocs els afortunats que han pogut dormir. Tota la nit ens ha acompanyat un soroll constant de sacs en moviment. A més els francesos d’ahir ens vam fer experimentar la hipoxia (manca d’oxigen al cervell)a només 2000 metres. Van tancar hermèticament el refugi (amb la porta exterior) i només en trenta minuts la gent ja saltava de les lliteres per despresuritzar el refugi.
A les set ens posem en marxa, la neu es dura però no fa molt de fred. Parem per buscar un lloc on amagar el material i no carregar-ho fins al cim. En un forat que hi ha apartat del camí, entre roca i neu, deixem tendes, sacs, aïllants i alguna cosa més. Triguem mitja hora.
Omplim les cantimplores d’aigua que regalima de les roques, utilitzant una depurada tècnica.
La pujada es fa monòtona, aprofitem les petjades dels dies anteriors com a graons, la veritat es que van de conya.
Davant nostre el Tuc de Mülleres , que des d‘aquí no es més que una muralla de la qual no destaca cap vèrtex. El camí s’enfila i es dirigeix cap a la dreta de la muralla buscant el Coret de Mülleres (2.936 m.).
Les rampes ara son més pronunciades , una relliscada aquí amb neu dura podria ser perillosa. El sol ja fa estona que llueix i la neu que fa poc era dura, es transforma en una mena de fang blanquinós. Al arribar al Coret de Mülleres ens quedem bocabadats, sense parla, davant nostre s’alça majestuós tot el massís de la Maladeta amb el monarca Aneto com a vèrtex insigne. Aquest collet es meravellós, la cresta continua ara cap a l’esquerra, sense cap dificultat, ja tenim molt a la vora el cim.
Cap a la nostra dreta, s’alça el Cap deth Horo (2969 m.), pocs metres ens separen del seu cim. Continuant l’aresta es divisa la Forcanada, el Pedraforca pirinenc.Ens reunim tots al Coret i continuem la marxa cap al cim. En 15 minuts escassos ja som al punt culminant, el Tuc de Mülleres (3010 m.) son les 9:15 h. Primer trobem una gran fita de pedres , però això no es el cim, uns metres mes enllà descobrim una creu que ens indica el cim. Ens felicitem tots i ho celebrem amb unes quantes fotos. Quin dia més esplèndid que fa!!! Les vistes són acollonants, en ordre de dreta a esquerra podem admirar, els Bessiberris, cims d’Aigüestortes, la Pica d’Estats, Cap deth Horo i Forcanada, Massís de la Maladeta (a tocar de mà), Pics de Ballhivierna i molts més cims que per ignorància o per falta d’informació, no vam pogué reconèixer. Des d’aquí es pot veure tota la Vall de Mülleres amb el marcat nivell de les neus i al final de tot la boca sud del túnel de Vielha.
Descansem una estona i comencem la baixada, però ara fins al cotxe. El sol ens castiga com mai i la neu es troba molt humida. La tècnica del “Culenwagen” (baixada de cul) s’imposa en quasi tots els membres del grup. La velocitat de descens s’augmenta. El Papiol quasi ens dona un bon ensurt, a punt de caure per un desnivell.
Arribem en un tres i no res al puesto on hem amagat l’equip. El recuperem i continuem cap al refugi. Al costat del refugi, sobre les roques, fem una paradeta, aprofitem per canviar-nos de roba mullada i per menjar alguna cosa, també guardem els crampons. Ens recremen sota el sol i continuem la marxa, aquesta vegada descendint pel marge dret de la vall, on hi ha molta neu. Les petjades que ja estan des de fa dies son profundes. Arribem al llit del riu, suposadament corre sota la neu als nostres peus.Deixem enrere la cota de neu i ara fem el mateix camí que l’endemà. Avui sembla que el riu porta molta més aigua, la forta calor te alguna cosa a veure. A les 14:00 h. arribem al Ospitau de Vielha. Des d’aquí es divisa al fons de la vall, el cim. Ens ho hem passat de conya i hem rigut com mai. Aquest tresmil es un dels més fàcils, amb unes vistes impressionants. Aquest es el meu quart tresmil.
